Moltes gràcies, Carles Capdevila

Quan va rebre el Premi Nacional de Comunicació va pronunciar un discurs que és una joia, un document per a la posteritat, com molts dels seus darrers escrits i discursos. La seva virtut és que connecta amb l'eternitat, que està per sobre de les modes. Parla, com ell mateix reivindica, "de les veritats íntimes". Quan li van detectar el càncer, va fer un titular rodó: “L'ARA ha sigut el projecte de la meva vida i ara el meu projecte és la meva vida”. Es va quedar curt amb el titular. Cadascuna de les paraules que ha escrit després, fins el final de la seva vida, han posat de manifest que no només s'ha ocupat de la seva vida, sinó també de la dels altres. Amb generositat i esforç diari, ha fet servir la seva talaia mediàtica per reivindicar una manera de fer diferent, donant veu als qui no la tenen. I sense pretendre-ho no només ens ha ensenyat a viure, sinó també a morir. Ha marxat per la porta gran de la feina ben feta, de l'amor a la seva família, els seus amics, la seva professió, el seu país. Ha marxat una gran persona, ho hem vist aquests dies. 

En el discurs de què parlava a l'inici del post (el podeu veure aquí) hi ha cinc moments que són lliçons de periodisme i de vida, i que mereixen ser escoltades i reposades: 

1) "El periodisme no es innocent: no som simples miralls del que passa. Som còmplices d'aquest món mediàtic que dona veu a qui crida més, on és més fàcil sortir a la tele a fer l'idiota que sortir-hi per la teva preparació" "Hem d'assumir la responsabilitat i fer mitjans bén educats i educadors, benintencionants, que filtrin la mentida i que filtrin la mentida i no es conformin amb un espectacle de sí o no, sense matisos, disfressat d'informació i anàlisi" "És culpa nostra, prou de dir que és el que vol l'audiència. Hi ha proves que es pot arribar a molta gent fent productes de qualitat, que alimentin la ment i l'ànima en lloc d'intoxicar i excitar el pitjor de la gent. El que passa és que per fer això cal més esforç, més talent, més feina. Doncs au, a pencar i no a ser altaveu de cridaners, arrogants, estafadors, poderosos prepotents i mentiders". 

2) "El periodisme està al mig entre els poders i les persones, i ens hem equivocat perquè ens hem acostat més als poders que a les persones. Ens estem oblidant de parlar de la realitat de cada dia mentre convertim en protagonistes absoluts aquest circ de famosets, tertulians i declaracions polítiques, una olla de grills, una gran tertúlia global que és un teatret sobreactuat, una farsa que cansa"

3) "Reclamo més veritat als mitjans. I sobretot menys mentida, i menys ficció i menys sobreactuació i menys cinisme. Hem de ser més humils i autocrítics, abandonar les llotges VIP i els reservats de restaurants i trepitjar més el carrer o les sales d'espera dels hospitals o els barris. Comencem per les veritats intimes, les de cadascú. I expliquem la feinada de tota la gent que cada dia treballa de forma artesanal per arreglar el món amb les mans. Ells no necessiten el protagonisme, per això no el busquen, no tenen gabinets de premsa, no pressionen, estan massa enfeinats, però la societat sí que necessita saber què fan, perquè quan saps què fa la gent que arregla el món, la majoria voluntaris, recuperes l'esperança en la utopia que ens queda, una utopia que pot semblar d'estar per casa, la de les petites revolucions individuals de cada dia fins a transformar-ho tot".

4) " La llibertat de premsa no es defensa parlant-ne, elogiant-la, amb bla bla bla. No fem doble discurs. M'ha felicitat gent per aquest premi que em feia la vida impossible com a director i conspirava tant com podia perquè no fóssim independents. Prou cinisme. La llibertat de premsa la defensem els periodistes no cedint a pressions i l'haurien de defensar els poders tenint la dignitat de no emprenyar tant. Els més descarats són els poders econòmics, valgui la redundància. Aquests si et descuides volen posar ells el titular i la foto, van molt sobrats"

5) "Hi ha un col·lectiu que adoro i que és ignorat i silenciat pels mitjans. El de les persones que tenen cura de les persones. He necessitat estar malalt per descobrir els infermers i –sobretot– les infermeres. Per a mi eren igual de transparents que per a tothom. I ara sé que el de les meves estimades infermeres, de les quals aspiro a presidir el club de fans, és un col·lectiu que aguanta i humanitza la medicina i que demostra cada minut que tenir cura és molt més que curar. M’interessa la gent que pateix i la gent que té cura de les persones. Educadors, voluntaris, personal sanitari. I un munt de familiars. La cura de les persones solen fer-la les dones, és silenciada, poc valorada, no remunerada, o mal pagada. Els grans pressupostos són militars i tecnològics i financers, en un món de testosterona, perquè els poders encara són vergonyosament mascles i masclistes, i per l'activitat que ens fa més persones, la més important, la imprescindible, cuidar-nos els uns als altres, pocs diners i cap rellevància pública. El temps que em quedi com a periodista el vull dedicar a aquests herois: les persones que tenen cura de les persones, les que anomeno "persones persones". Persones que es dediquen a ser persones i cuidar persones". 

Hi ha un sant dels nostres temps que parlava de la necessitat d'ofegar el mal amb abundància de bé. Tu Carles ens has assenyalat el camí per fer-ho en l'àmbit del periodisme. 

Fa quinze anys t'escoltava tots els matins entre riure i riure. Qui m'anava a dir a mi que avui, després de tantes coses passades, escriuria aquest text només per dir-te una cosa: moltes gràcies, Carles.